sitgeslogbook.com

Llop home a ShinjukuPer Tonio L. AlarcónUtilitzant la famosa metàfora marcial que Bruce Lee plantejava a l’inici d’Operación Dragón (Robert Clouse, 1973), en el considerat cinema de culte, categoria en què se sol encasellar Wolf Guy, els aficionats acostumen a fixar més l’atenció en el dit –en aquest cas, totes les estrambòtiques decisions expressives de què fa gala el director, Kazuhiko Yamaguchi, durant el film– que en la lluna que està assenyalant –el procés de transformació de la indústria japonesa als anys setanta, a mig camí entre la seva època clàssica i l’explosió del mercat del vídeo als vuitanta–. Dins del global de la producció cinematogràfica de la Toei de l’època, especialitzada en obres de càrrega fortament (sub)genèrica de baixíssim pressupost, Wolf Guy no destaca especialment més que per l’excentricitat d’intentar aplegar, sense gaire èxit –i, segons les entrevistes realitzades a posteriori als seus responsables, tampoc gaire interès per fer-ho–, diversos universos creatius en perpetu conflicte al llarg de tot el metratge.Caldria començar posant damunt la taula la natura del llargmetratge com a adaptació molt, molt sui generis de la creació homònima de l’escriptor i guionista Kazumasa Hirai –no especialment conegut a Occident, malgrat la seva importància en el terreny de la ciència-ficció i la seva responsabilitat en franquícies multimèdia tan populars al Japó com 8 Man o Genma Wars–, notable èxit popular en altres mitjans com la novel·la i el manga que ha aguantat, millor o pitjor, fins als nostres dies. Sobre el paper, semblava una jugada intel·ligent per part de la Toei recollir la marca després del fracàs de Toho amb la no gens menyspreable Horror of the Wolf (Shôji Matsumoto, 1973)... Per altra banda, fidelíssima adaptació dels primers volums del material original de Hirai que, a pesar d’uns valors de producció relativament ambiciosos –i la presència d’un joveníssim Yusaku Matsuda fent de dolent de la ficció, anys abans de saltar a la fama amb Tantei Monogatari (1979-1980)–, pecava d’un to molt més seriós del que demanava l’enfocament de caire exploit d’un guió en què va participar un veterà de la saga Godzilla com Jun Fukuda. Cal tenir en compte que, adaptant mangues d’èxit, Toei havia aconseguit petits èxits com Golgo 13 (Junya Sato, 1973) i, sobretot, la saga iniciada amb Female Prisoner #701: Scorpion (Shunya Ito, 1972), en els guions de la qual havia participat un home de la casa com Fumio Kônami.Kônami era perfectament conscient que, tal com havia succeït amb la franquícia Female Prisoner Scorpion, el que interessava a la productora no era tant respectar el material original com, sobretot, la possibilitat de modelar-lo per fer-lo respondre als subgèneres en què la productora estava especialitzada. Per això Wolf Guy no era tant una (re)lectura del mite de l’home llop en clau de shonen manga –com sí que ho era, en canvi, la creació de Hirai– com una pel·lícula a la mida de la seva principal estrella, Sonny Chiba: és a dir, un policíac amb rivets de jitsuroku eiga amb batalles multitudinàries de karate protagonitzades pels seus deixebles marcials del Japan Action Club... Sense renunciar, això sí, a fer l’ullet a la pinky violence en què s’havia especialitzat Yamaguchi. Raó per la qual no deixa de ser lògic que el guionista ni tan sols es molestés a aproximar-se al que plantejava Hirai a les novel·les i al manga, sinó que optés per saquejar, a més, amb una notable descaradura, una altra obra diferent del guionista que s’ajustés més als seus interessos: el seu treball per al manga de Spiderman que va dibuixar, a principis dels 70, un molt primerenc Ryoichi Ikegami. Tant és així que, en realitat, Wolf Guy es pot considerar una adaptació quasi literal d’un dels seus arcs argumentals, The Woman Who Raises the Tiger, amb petits detalls extrets de Shadow of Spider-Man.Precisament, a les històries aràcniques escrites per Hirai –que va substituir en aquestes labors el molt més convencional Kôsei Ono–, el protagonista, Yu Komori, amb prou feines feia servir el vestit de Spiderman, cosa que encaixava amb la resistència de Chiba, a l’època una autèntica superestrella al seu país, a trencar la seva estètica de galant disfressant-se d’home llop... Recordem, en aquesta qüestió, els seus successius encontres sexuals al llarg del metratge, que semblen ben bé obligacions contractuals/argumentals heretades del pinku eiga de l’època. No és casual, en aquest sentit, que el productor Toru Yoshida escollís Yamaguchi com a director, ja que Chiba hi havia confiat per continuar la seva pròpia franquícia, The Street Fighter, amb la trilogia en clau femenina que va engegar amb Sister Street Fighter (1974). Aquesta pressió de Chiba, unida a la punyent escassesa pressupostària del projecte –és important subratllar que la divisió cinematogràfica de la Toei va sobreviure a l’hecatombe del Japó dels 70 a base de produir molt i barat–, va provocar que la seva versió d’Akira Inugami retingués alguns dels poders de l’original, però no arribés mai a transformar-se en licantrop.Aquesta tensió creativa que s’endevina rere les imatges de Wolf Guy, i la quota d’improvisació que s’intueix darrere d’algunes de les seves decisions de posada en escena, provoca que, durant una hora de metratge, Yamaguchi defensi una narració rabiosament urbana –molt influida pel seu treball a la pinky violence–, per després suportar dos girs argumentals consecutius que alteren, en molt poc temps, context expressiu, to i fins i tot gènere. No obstant això, a desgrat dels esforços del director per amagar l’escassesa pressupostària d’un projecte que en tot moment vol ser més que allò que, en realitat, és –per això la il·luminació sovint escassa i l’extrema angulació d’alguns plans per maquillar la manca d’espai de rodatge–, el que s’acaba imposant per damunt de tot és la personalitat inconfusible del mateix Sonny Chiba. Però, sobretot, la seva ambició de convertir-se en pantalla en poc menys que un superheroi: al cap i a la fi, l’ús de cables per dotar el seu personatge d’una mobilitat sobrenatural l’emparenta amb els herois del wuxia.

City: Sitges

State: Catalonia

Country: Spain (ES)

Platform: WooCommerce